Un nou canvi de Paradigma: La Intel·ligència Emocional com a eina

 

 

Hem assistit últimament a diversos esdeveniments educatius, IX Congrés Mundial d’ Educació i Congrés d’ Innovació educativa: Dislèxia, TDAH i Adopcions. S’ extreuen, de les conclusions de tots dos, veritats irrefutables i conegudes: ens trobem en temps de canvis, hem de  revisar la nostra tasca docent, el nostre paper de gestió a l’ aula, els nostres objectius, la necessitat de formar persones socialment actives i èticament responsables en l’ aldea global en la que es desenvoluparan les seves competències... Al mateix temps, estem obligats a refusar una metodologia basada en l'aprenentatge exclusivament memorístic, en un sistema d ‘ Ensenyament/ aprenentatge basat en el llibre, substituir-lo per aprenentatge bimodal en el que tenen un paper preponderant les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i les TAC (tecnologies de l’ aprenentatge i del coneixement) i que potencien que aflori en cada nen la intel·ligència predominant, és a dir, que es desenvolupi el talent pel qual aposta insistent i molt acertadament J. A. Marina.

Hem sentit a parlar d’ un concepte clau: “ canvi de paradigma “ amb totes les connotacions que porta implícites i que ja hem citat: aprenentatge bimodal i lideratge tecnològic, desenvolupament personal i emocional, educar en la internacionalització lingüística i cultural, innovació i metodologia ad hoc. En resum, doncs, en el més ampli sentit de la paraula, i com a substrat que permet fer de totes aquestes premises una realitat, la Intel·ligència Emocional. Però hauríem de desgranar a un major nivell de concreció el què s’ entén per Intel·ligència Emocional, defensada per Daniel Goleman, qui des d'un primer moment, planteja la clàssica discussió entre cognició i emoció d’ una manera innovadora. Tradicionalment s’ ha associat el cognitiu amb la raó i el cervell, i per tant amb la intel·ligència, positiu, professional, científic, apol·lini, acadèmic, principi de realitat, etc. Mentre que lo emocional s’ ha associat amb el cor, els sentiments, lo femení, la passió, els instints, etc. És a dir, tradicionalment lo racional s’ ha considerat d’ un nivell superior a lo emocional. Goleman planteja el tema donant-li la volta, i enaltint la part emocional per sobre de la racional en un moment en què comença a qüestionar-se la supremacia de l' hemisferi esquerra del cervell sobre el dret, qüestió que havia definit els últims anys del segle XX. Propugna un canvi molt en la línea que l’ eficiència, el saber fer i l'efectivitat radica en la suma de la Intel·ligència interpersonal e intrapersonal, atenent als conceptes que es barallen en la teoria de les Intel·ligències Múltiples que preconitza Howard Gardner. Sobretot perquè, tot l’ exposat, conflueix en un mateix punt, aquell canvi de paradigma que desemboqui en un canvi de la pràctica docent en les nostres escoles que “ prepari realment als nostres alumnes”.

Parlar de IE és conèixer les investigacions en el món de la neurociència i, el que pot resultar més complicat, la seva aplicació a l’ aula.

És una evidència constatable que el nostre Sistema Educatiu tradicional que es troba en crisi així com ho denota ell, conegut i reiterat, fracàs escolar, no genera alternatives creatives per vincular l’ Educació al món laboral al que s’ enfrontaran els nostres alumnes. En els moments actuals, estem en constant canvi i precisem “ estar preparats “. Aquest és el repte, i tant el que és interpersonal com el que és intrapersonal té molt que aportar als resultats que es poden obtenir.

Avui en dia, necessitem ja ser altament competents en el manejament d’ habilitats, destreses, potencialitats i capacitats per millorar la societat en la que ens trobem immersos i, per tant, les nostres condicions de vida. Però no és menys important, saber manejar les nostres emocions per fer de cada paràmetre una fortalesa.

Aquest interactuar ha de ser conscient en el nostre autoconeixement, en la gestió d’ emocions pròpies i alienes, en el motivar-se i motivar als altres, en el saber reconèixer emocions alienes i en el poder relacionar-se  amb els altres.

És a dir, utilitzar la intel·ligència que ens ocupa com una alternativa d’ aprenentatge per potenciar en els nostres estudiants, des dels nostres centres, les destreses per interactuar intel·ligentment en la gestió de les seves emocions en el seu entorn social.

Si ens sabem conèixer des de el nostre interior ens valorarem com a persones, podrem reaccionar amb efectivitat davant els nostres reptes que ens imposa l’ aldea global, ens adaptarem als canvis accelerats de la postmodernitat sense perdre la perspectiva del què som, serem productius pensant sempre en el servei i benefici social per sobre del personal, en treballar en equip i no individualment per, finalment, construir una societat justa i equitativa amb oportunitats per a tots.

La IE té com a suport el caràcter multifactorial de les intel·ligències, és a dir, les Intel·ligències Múltiples.

Salovey i Mayer, els primers en formular el concepte de IE, defineixen cinc grans capacitats que els són inherents, de les quals Goleman diu que són vitals a l’ hora de valorar la Intel·ligència de les persones: tres es corresponen amb la Intel·ligència Intrapersonal (Autoconsciència, Autoregulació i Motivació) i dos amb la Intel·ligència Interpersonal (Empatia i Destreses socials).

Avui en dia els docents ens hem de comprometre perquè els centres educatius siguin els formadors de persones intel·ligentment emocionals, creatives i emprenedores, és a dir, hem de  moure’ns, novament, en el terreny de l'Educació Emocional. Això suposa replantejar, tal com ja s’ ha comentat amb anterioritat, el currículum escolar i, a més a més, brindar eines acadèmiques bàsiques com l’ús efectiu del llenguatge, el treball empàtic i en equip, la resolució de conflictes, la creativitat, el lideratge emocional, etc.

Una vegada exposada la importància de la intel·ligència emocional en el context i marc d’ intel·ligències múltiples, hauríem d' abordar, com a pas següent, les competències que comporten com a factor essencial per a la prevenció i el desenvolupament personal i social. El desenvolupament de la competència emocional, considerada entre altres per Rafael Bisquerra com una competència bàsica per a la vida, desemboca en l'educació emocional, amb els tres components que implica el terme “ emoció “: el neurofisiològic, el conductual i el cognitiu.

Els centres educatius no podem mantenir-nos al marge de tot això. Existeixen estudis a USA que avalen que els nens  que són educats en programes basats en la Intel·ligència Emocional des dels dos anys, després de quatre anys, són més empàtics, independents, amb prou feines plantegen problemes de conducta i treballen cooperativament amb una habilitat major que els que no s’ han submergit en programes d’ aquest tipus. Inclús, si parlem de resultats acadèmics, obtenen millors qualificacions en competències bàsiques (llengua i matemàtiques).

Els estudis realitzats a Espanya, reforcen els resultats anteriors. Així doncs, experts com Fernández Berrocal, Extremera o Durán i Rey, després d’ anys d’ investigació, publiquen els resultats del seu treball del què es desprèn que els nens educats en IE són menys proclius a l’estrès, ansietat, pessimisme o tendència a l'agressivitat. Senten una satisfacció personal major, tenen una millor qualitat de vida, posen empatia i aptituds per treballar cooperativament, és a dir, estan capacitats per obtenir millors resultats acadèmics. Inclús arriben a afirmar amb contundència: “les persones amb falta d’ habilitats (...en IE...) poden recórrer al consum de drogues com una forma externa d’ autoregulació per disminuir, ocultar o eliminar els seus estats emocionals negatius o per generar estats emocionals més agradables”.

De tot docent és sabut que un nen emocionalment equilibrat està preparat per l'aprenentatge. Si considerem aquesta premissa com irrefutable, tindrem que plantejar-nos que precisem modificar en quant els nostres objectius: assignar continguts, planificar activitats, estratègies d’ intervenció, etc., per poder dissenyar programes d’ intervenció que s’ implantin, es realitzi un seguiment posterior i, en últim terme, s’ avaluï a mig termini, doncs tal com afirma Fernández Berrocal, “en l’ àmbit educatiu, els bons canvis són difícils de detectar a curt termini”.

Els objectius que es persegueixen amb la implantació de la IE en els centres educatius, seguint els postulats e investigacions de Rafael Bisquerra, consisteix en: detectar casos de pobre acompliment en l’ àrea emocional; conèixer quines són les emocions i reconèixer-les en els altres, així com sentiments i estats d’ ànim; ensenyar-lis a modular i gestionar la emocionalitat; desenvolupar la tolerància a les frustracions diàries; oferir-los estratègies per adoptar una actitud positiva vers la vida; prevenir conflictes interpersonals; millorar la qualitat de vida escolar, familiar i comunitària i, per tant, aprendre a viure amb qualitat.

Per aconseguir aquest objectiu es fa necessària la figura d’ un nou Professor, amb un perfil diferent al què estem acostumats a veure normalment i que tracti el procés d’ “ ALFABETITZACIÓ EMOCIONAL” de manera eficaç per a ell i per als seus estudiants. El nou professor ha de  ser coneixedor de les últimes aportacions importants a favor de l’ emoció per part de la investigació científica ( psicologia cognitiva, psicologia social,  neurociència), estar, per tant, format en l'aplicació pràctica a l’ aula de la teoria de les Intel·ligències Múltiples, saber educar en Intel·ligència Emocional  des de la transmissió de models que parteixen de l'exemple personal.

Aprenentatge bimodal, lideratge tecnològic, internacionalització, innovació, intel·ligències múltiples, neurociència... suposen assumir, des de l’entusiasme, el convenciment i la predisposició al canvi, la necessitat d’un nou paradigma educatiu que es sustenti en les premisses d’una Educació Emocional.

“ Aprèn a gestionar el canvi abans que el canvi et gestioni a tu”. Els educadors estem obligats èticament a ser també “mestres” en l’art de la gestió del canvi, a ensenyar als nostres alumnes a ser flexibles i, en la mesura del possible i des d'una posició proactiva, a anticipar-se al què els depararà el futur o, dit d’ una altre manera, a ser visionaris.

 

  

         

   

   

          

Susana Manrique Martínez
( Adjunta a la Direcció General de Centres)